Deliciós o repugnant? On és la frontera del gust?

El que per uns és fastigós, per altres és una delícia culinària. Cultura, prejudicis o gustos? Els menjars més repugnants del món, tots junts en un museu a Suècia on el tiquet d'entrada és una bossa per vomitar.

Un bol de Natto, menjar tradicional japonès elaborat a partir de soja fermentada en forma bacil·lar

El menjar i la manera de cuinar són part important d'una cultura, també els gustos i el que considerem bo o deliciós. El que ens agrada o no ens agrada a l'hora de menjar també és una qüestió personal.Sobre aquestes idees del que mengem, del que es considera bo o fastigós, de les diferents cultures del món i del perquè d'aquestes diferències han reflexionat un grup de suecs que han creat el Museu del Menjar Repugnant.

Interior del "Disgusting Food Museum"

Més enllà de menjars exòtics o remots, són les diferencies culturals les que ens allunyen molt sovint del que seríem capaços de menjar o no.

En aquest museu, que han obert fa una setmana a la ciutat de Malmö, els responsables del projecte han volgut mostrar els 80 menjars més repugnants del món i interpel·lar els visitants sobre les raons que fan que el que alguns troben fastigós per altres sigui una delícia culinària, i sobre si seríem capaços de canviar.
Els menjars provenen de 35 països i l'entrada és una bossa per vomitar, d'aquelles que hi ha als avions... per si de cas.

El fàstic en l'evolució humana té la funció d'evitar emmalaltir o emmetzinar-nos, però en aquest museu ens proposen el repte de saber què és i què no és comestible i esbrinar per què ens posem barreres a l'hora de menja segons què. Segons Samuel West, un dels comissaris de l'exposició:

"La repugnància és completament subjectiva."
"Veure els teus menjars exhibits al costat de peixos podrits que hi ha algú que pensa que són una delícia desafiarà les teves idees del que és repugnant."

Un museu o un repte?
Els visitants del museu poden olorar o tastar, si s'atreveixen, alguns d'aquests menjars més repugnants del món.
Menjaríem un formatge amb larves de mosca vives? És el Cazu Marzu, un formatge de Sardenya. O un penis de toro, molt apreciat a la Xina?

Ens és més fàcil justificar la repugnància de coses que potser es mengen en terres llunyanes, com el balut de les Filipines, que són ous de gallina cuinats amb embrions semidesenvolupats a l'interior, o taràntules fregides de Cambodja, o el durian, una fruita espinosa i pudent de Tailàndia que està prohibida en molts hotels del sud-est asiàtic.

També hi ha plats occidentals: els haggis d'Escòcia, formatges pudents francesos o llet de cavall fermentada de Rússia, i també un plat suec, el surströmming, una arengada fermentada que fa tanta pudor que el mateix director del museu ha prohibit que s'obri l'envàs dintre de l'edifici. O el hàkarl, la carn de tauró fermentada, que és un plat molt apreciat a Islàndia. Tots aquests són menjars europeus que potser no a tots els habitants d'Europa els venen de gust.

Això vol dir que no només la cultura intervé en el que trobem repugnant o no, sinó que hi ha el gust, la textura, l'olor i la vista, a l'hora de valorar els plats. Samuel West.

"Fins i tot dintre d'una cultura, la línia del que és repugnant i el que és exquisit pot ser molt estreta. Les ostres o els formatges pudents es consideren una delícia, però moltes persones del mateix país on es fa el menjar el troben molt fastigós."

Però al museu també hi ha exposada una llenca de porc. Molts diran: què té de repugnant el porc? Els responsables de l'exposició l'han posat al costat d'un porquet ple d'injeccions clavades per il·lustrar la quantitat d'antibiòtics que els administren en la cria industrial.

I posa en conflicte que el que és estèticament desitjable a la vista no ho hauria de ser. Com menjar uns caramels fets amb productes químics per netejar metalls.

I si tens set, et beuries un vi macerat amb ratolins?

Si canviéssim els prejudicis, podríem obrir la nostra ment culinària i alimentar-nos amb insectes, fàcils de produir i una bona font de proteïnes molt sostenible?

El menjar és real
Tot el menjar que s'exposa al museu és real, cosa que implica que han d'abastir-se contínuament. Això, segons Samuel West, no sempre és fàcil.

"Moltes coses són realment difícils o cares d'aconseguir."

La gent els envia suggeriments que també estan disposats a acollir perquè consideren que el museu i els seus articles han d'anar canviant amb el temps.

El museu ha treballat amb el Departament d'Antropologia de la Universitat de Lund per fer la llista dels menjars segons uns criteris simples i estrictes: ha de ser menjar real (no productes innovadors com un gelat amb gust de paella), i ha de fer fàstic a molta gent

El museu està programat per funcionar tres mesos i després pensa portar l'exposició de gira a altres països, començant per Alemanya, el Japó, la Xina i els Estats Units.

Si vols veure un quants dels aliments que s'exposen en aquest museu i conèixer a la persona qui va crear-lo, clica aquí.

Font: Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals